El part del Mael

El Mael va ser el meu segon fill. L’estiu que la seva germana Uma tenia un any vam marxar de viatge al nord de França a fer ruta amb una autocaravana. Una nit, en un càmping de la Bretanya, hi va haver una forta tempesta. Els trons em van despertar de matinada, i mig desperta mig adormida, vaig tenir un somni: un genet alat omplia de llum una vall fosca. Jo just acabava de tenir la menstruació i malgrat tot, 42 setmanes després, el genet va arribar a nosaltres en forma de bebè de 4kg500 i 55cm...i amb un cap...un cap força gran, amb un perímetre cranial de 38cm. El genet es digué Mael (nom bretó com no podia ser de cap altra manera, que vol dir “el príncep, el líder”) i va néixer a casa. No vaig tenir ni un sol punt però em van haver de retirar la placenta de manera manual. I ara que ja us he fet spoiler, tornem al principi, espero que us vingui de gust seguir llegint  L’embaràs del Mael va estar ple de proves físiques i emocionals, la seva germana encara era bebè quan vaig quedar embarassada i per causa d’una hipotonia congènita ni caminava ni gatejava i pesava força. Alguns dels metges que portaven a la nena a l’hospital no ens donaven missatges gens positius, i malgrat que amb el meu company sempre hem mirat de viure el present i mantenir-nos en el camí de la confiança per protegir-nos de certes pors que se’ns han volgut posar al cos, hi ha vegades que no és fàcil. Per això, per mirar de contrarestar aquest ambient negatiu, vaig fer una mena de càsting per trobar la nostra llevadora, la que m’acompanyaria a mi i al Mael en el seu procés d’arribada en aquest món. Volia una dona sabia, necessitava una dona en qui sentís que podia confiar, una dona que es fes càrrec de la meva cicatriu anterior (un part horrorós, unes primeres setmanes de la meva filla gran que havien significat un dels moments més durs a la meva vida... ...(httpd://www.elpartoesnuestro.es/relatos/la-historia-de-lydia) i la vida me la va donar. En acabat de parir la meva filla gran al maig del 2013 i amb força mal sabor de boca de com havia anat tot plegat, havia mirat encuriosida la web del Centre de Salut Familiar Marenostrum i la fotografia d’una llevadora, una dona de color, m’havia captivat. Encara no estava embarassada ni de lluny, però vaig sentir una connexió profunda amb el seu somriure ple de pau, amb la seva mirada confiada. En acabar-se l’estiu del 2014 i confirmar que estava embarassada, vaig corre a revisar la web de Marenostrum, però oh sorpresa, el rostre amable d’aquella llevadora ja no formava part de l’equip. Em vaig quedar una mica trista i vaig decidir que aniria valorant d’altres opcions, sempre fidel a la idea de tornar a intentar un part en la intimitat de casa nostra. Al cap d’un temps, quan li vaig anunciar a la Juliette de Yoga con Gracia -increïble profe, activista del part com a funció fisiològica de la dona i magnífica doulaque esperava un altre bebè, em va dir: “conozco a una comadrona que siento que te puede acompañar muy bien y yo también puedo estar a tu lado si te apetece”. Hi ha gent que fa allò pel que ha estat creada i se’ls hi nota perquè desprenen benestar. La Juliette n’és una. I així va ser com la Krishinda Powers-Duff va tornar a la meva vida. Una tarda va venir a casa, vam xerrar força, d’ara i d’abans, d’ella i de mi. Va escoltar amb paciència, em va donar les respostes que desitjava escoltar. Em va abraçar i vaig sentir la Pachamama, vaig saber que la Mare Terra era amb mi, que tot aniria bé. I que si -l’Univers no ho volgués-, alguna cosa fallava, podríem tenir una segona llevadora (la Nerea) per donar-nos suport en el trasllat i arribats a la Maternitat, la Krishinda seguiria al meu costat. Però això, ben entès, si la meva vida o la del Mael estiguessin en perill, cosa poc provable tractant-se d’un embaràs normal sense riscos. El Mael va ser un embrió gran, un fetus gran, i un gran mestre, des del principi. Cada vegada que em feien una ecografia m’avançaven la data provable de part, que va passar de ser el 29 d’abril al 23. Malgrat pensava que havia trobat la ginecòloga més respectuosa de Barcelona, fins i tot ella, que havia acceptat que no em fes l’O’Sullivan i em mirés pel meu compte els valors de sucre a casa amb un glucòmetre (valors que van sortir sempre dins dels paràmetres acceptables), em va voler obligar a fer-lo quan a la setmana 35 -i fent servir com a únic mètode de medició una ecografia corrent-, em va anunciar que en Mael era “macrossòmic”, que li trencaríem la clavícula en néixer a casa i que jo m’esquinçaria perquè això era una cesària cantada. Bufetada. La Krishinda i la meva amiga i doula Gaëlle d’una banda i les sòcies, llevadores i mares de Dona Llum d’una altra, van recollir els fragments d’esperança que aquell “diagnòstic”(per dir-ne d’alguna manera) havia esmicolat dins meu i els van tornar a recompondre i enganxar. Em van explicar que una ecografia no era una eina fiable de medició, em van recordar que la meva pelvis era mòbil, que no fem mai nens que no puguem parir, que amb el temps i la companyia necessaris aquell bebè naixeria fort i sa, com qualsevol altre. I la meva parella, l’Alberto, em va sostenir a partir d’aquell dia més que mai i fins el dia del part. A totes i a ell, gràcies infinites des del fons del meu cor. També vull agrair-li la seva ajuda irreemplaçable al Francisco, el meu osteòpata. Ell ens va ajudar molt, anava treballant amb el Mael, l’animava a posar-se on havia d’estar per poder sortir, poc a poc, durant els darrers mesos d’embaràs i sobre tot durant les llargues 24 hores que va durar el part d’aquell bebè de cap gairebé tan ample com preciós  Així que em vaig acomiadar per email de la meva ginecòloga, li vaig donar les gràcies per tot el que havíem compartit i vaig tancar una etapa i em vaig centrar en crear espai al meu cos i a la meva vida per l’arribada propera del nou integrant de la família. Per segona vegada vaig passar per damunt de la data provable de part...recordo les dues setmanes entre el dijous 23 d’abril i el dimecres 6 de maig com un període de cert nerviosisme. Sentia dolor, retornaven les pors, la gent s’impacientava i jo penava per no tenir el control de tot el que m’estava passant, em costava un altre cop acceptar que no es tractava de res que jo pogués decidir, controlar, anticipar o preveure. Recordo missatges del meu entorn dient-me “ves i que te’l treguin ja, a l’hospital no es mengen a ningú...”. No, i encara gràcies, pensava jo. Però sí que es provoquen conseqüències greus per intervenir en un procés que és normal, cirurgies majors que es podrien haver evitat, parts dolorosos i no respectats que neixen de la voluntat de dictar-li a la natura què ha de fer i quan, control, control, control! Fals, en la nostra arrogància, els homes i les dones ens pensem que ho podem controlar tot, som cecs: la vida ens demostra una vegada i una altra que no és així. I tornava a Yoga con Gracia, i a les meves meditacions i mirava de ser feliç per sobre de tot, de gaudir de les petites coses que em fan vibrar, de la gent que m’estimo i creu en mi, dels meus millors amics l’Igor, la tatie Isa, la tatie Gaëlle, dels meus pares que em feien costat i això era un gran regal. Fins que, equivocadament, vaig posar massa esperances en una lluna plena, la del dilluns 4 de maig. Pensava que aquella nit seria la decisiva i ho vaig preparar tot inconscientment. La meva mare era a casa per ocupar-se de la Uma si calia, jo notava petites contraccions, completament irregulars, tant era així que a mitja nit es van anar espaiant fins a desaparèixer del tot durant un parell d’hores. No vaig descansar gaire, però tot no va ser perdut, de matinada començava a expulsar el tap mucós. Ja s’estaven a punt d’acomplir les 42 setmanes. Jo ja en feia tres que no em visitava a la Maternitat. M’havia saltat les convocatòries de corretges perquè volia evitar més pressions sobre mi que poguessin afectar l’aplom que em calia arribat el moment del part. Però estava una mica preocupada per l’estat de la placenta i el nen. La Krishinda em rebia un dia per setmana a casa seva, em feia massatges, escoltàvem el batec del cor del Mael, mirava si hi havia prou líquid i em deia que tot anava perfecte. Les seves mans eren sanadores i el millor ecògraf que es pugui trobar. Les seves paraules eren sempre positives, m’omplien de calma i seguretat. Però aquell dia, aquell dimarts 5 de maig, les forces em van fallar per complert. Vaig abaixar la guàrdia i vaig decidir que em calia passar novament per una ecografia doppler per poder revisar si el Mael seguia rebent l’aliment i l’oxigen que li calien per viure. I em vaig buscar a una metgessa que m’ho pogués confirmar. Error. “Veig calcificacions, meconi flotant, el nen no està bé. Jo aniria cap a l’hospital”. Cop de puny. I aquí, novament, medalla d’or a l’Alberto, la Krishinda, la Gaëlle i el Francisco. I a la meva mare que, malgrat no haver donat mai a llum, em va saber transmetre una fe impertorbable en mi mateixa i en la meva capacitat per parir. El meu company, el pare de la Uma i de la criatura que estava esperant, ho va sentenciar ràpid. “Moltes gràcies, de moment anem cap a casa i ho valorarem amb calma, tingui els 40€. Adéu”. Davant de quantes proves s’ha de trobar una dona en el nostre país quan ha de donar a llum i ho vol fer quan el bebè o la bebè ho demanin i de manera amorosa i calmada???!!! Des del taxi de tornada a casa vam trucar a la Krishinda, “on my way to your home”. I, ara sí per fi: les contraccions recomençaven amb força! La visita de la Krishinda ens va retornar la pau. Ens va venir a confirmar que no és possible diagnosticar meconi a través d’un ecografia, que segurament es tractava de vèrnix flotant, que podia ser que la placenta presentés algunes calcificacions, però que hi havia prou líquid, que el cor del nen estava fort com un roure, que el seu batec era perfecte i tot anava evolucionant de manera lenta però segura. Eres les 6 de la tarda de dimarts 5 de maig, des d’aquell moment tot va semblar precipitar-se. La Krishinda se’n va anar a casa seva. Però cap a quarts d’onze de la nit li vaig demanar de tornar. Les contraccions eren molt potents, seguides, doloroses, sentia el cap del Mael obrintse pas dins meu i de vegades li demanava d’aturar-se i ell ho feia...angelet...no podia sofrir el dolor. Era massa intens. El Francisco ja no es va moure més de casa nostra, les seves mans em calmaven el malestar. La Krishinda i la Gaëlle tampoc, ni la meva mare. Falsa alarma. No havia tingut lloc el naixement tampoc el 5 de maig, i durant la nit hi va haver estones de tot, però no vaig poder dormir i de matinada la sensació de pressió dolorosa va tornar, les contraccions es feien més presents i començava el ball altra vegada: pilota, dutxa, esmorzar un suc, arriba la segona llevadora, la Nerea, jove, tendra i pausada, acupuntura (la Krishinda va fer venir la seva companya Laura per ajudar-me a dilatar amb les agulles i a transitar el dolor), postures de yoga, mantres, passeig per la terrassa de la mà de l’Alberto, dinar tots a taula, piscina a l’habitació, les mans de la Gaëlle a la meva esquena, les del Francisco, les de la Krishinda, abraçades de l’Alberto, paraules dolces. A les 4 de la tarda del dimecres 6 de maig, segona falsa alarma. Tots preparats per l’expulsiu, el part s’atura. Plors, plors desconsolats “se lo van a llevar, Alberto, se lo van a llevar”. Surto de la piscina. Tothom fora de l’habitació. I jo que sentia que havia fet tots els possibles per superar el part de la Uma...potser el que no havia superat era el meu propi naixement? I com es supera l’abandó d’una mare en néixer? Quina teràpia ho podria esborrar? Donar a llum i estimar. I ara sí, la Krishinda em demanà d’apostar, em demanà que fessim allò que semblava que estigués mirant d’aturar. “I’m here to help you, quieres tu parto en casa y lo vamos a lograr!”, i recordo que vam ballar, vam entonar càntics budistes “Nam myo ho renge kyo” i mantres “Har hare haree wahe guru” per obrir la porta de l’energia creadora, per fer que allò que havia de ser, fos per fi. I poques hores més tard, el dimecres 6 de maig de 2015 a les 21.30h, sostinguda entre tots els qui m’acompanyaven, tenia lloc la tan esperada arribada del Mael. Vaig sentir que em trencava per la meitat, que l’entrada de la vagina se m’encenia com una anella de foc, vaig seguir les indicacions de la Krishinda que em protegia el perineu amb la seva màgica mà, ara bufava, ara empenyia, i es va trencar la bossa i les aigües i el Mael van sortir de mi mentre jo entonava el meu crit de guerra “It’s happening!!!!” per avisar tothom que el meu somni s’havia fet realitat, que ho havia aconseguit, que el meu nen per fi era fora i de seguida als meus braços, tan despert, mirant-me amb uns ulls tan blaus que eren força i vida, un crit de dona-lloba-mare-mamífera, capaç de fer un nen i també de treure’l a la vida conjuntament amb la seva voluntat de néixer!!! “May the longtime sun shine upon you, all love sorround you, and the pure light within you, guide your way on”, Namaste fill meu, benvingut a la vida. Abraçades, aplaudiments, llàgrimes d’emoció, el cos calent i suau fins l’infinit del Mael sobre el meu cos nu, estirats al nostre llit, l’Alberto i jo ens el mirem enamorats, ple de greix, blanquet lliscant per sobre la meva panxa i el meu pit, lentament, respirant junts, compassats. Va entrar la germaneta, la meva bebè que ara s’acabava de convertir en germana gran, mig adormida, en braços de la iaia emocionada, que s’havia perdut l’enllumenament perquè l’estava ficant al llit. Tots rèiem i ploràvem alhora. La carrera s’havia acabat...suposadament. Però com que tot no podia acabar tan fàcil en aquest intens ball d’emocions, la placenta no sortia. Varen passar uns minuts, una hora, dues. I la cara de la Krishinda va anar canviant. De victoriosa i relaxada per la feina ben feta a preocupada, seriosa, disciplinada. El primer pas va ser demanar-me de col·laborar activament, concentrar-me, estar atenta si venia la contracció definitiva que em faria expulsar-la per fi, posar-me el nen al pit perquè la succió ajudés en el procés. Res. El segon pas va ser endur-se el nen al menjador, amb el seu pare pell amb pell, per poder parlar amb mi. A les preguntes de si em passava alguna cosa, si volia compartir res a nivell emocional: silenci. Estava bloquejada. No sabia què podia estar passant, no sentia que ara ja tingués res al tinter, en realitat només volia descansar, abraçar el meu fill i adormir-me. Però aquest moment va trigar a arribar. Tercer pas: em van proposar sondar-me (per treure l’orina), em van dir que podia ser dolorós, vaig accedir-hi. I ho va ser. I no va servir per res. Tampoc l’acupuntura va poder ajudar del tot... I llavors vaig escoltar les paraules que no volia sentir de la boca de la Nerea i la Krishinda: “Ly t’haurem de dur a l’hospital, així no et pots quedar, estàs perdent sang perquè l’hemorràgia no es pot tancar si no acaba de desenganxarse la placenta i ser expulsada, ens sap molt greu.” Jo no m’ho podia creure, estava feliç, ho havia aconseguit, tenia el meu nen! I en veure’m la cara de desil·lusió, la Krishinda va decidir trucar la meva ginecòloga. “Vuelves con ella, no la dejas sola, le retiras la placenta. Adelante. Me llamas cuando habéis terminado”. La vida li va donar l’oportunitat de compensar-me. I no va fallar. Gràcies a ella també. Era la una de la nit tocada quan marxava tot l’equip de casa. Per fi silenci, foscor, descans merescut. Retirar la placenta de manera manual va ser per a mi un malson potser fins i tot més dolorós que el part, però el cert és que ja he oblidat tot el mal que vaig poder sentir. Tanmateix va ser, sobre tot, un gran èxit de la Krishinda, un gran regal que em va fer amb llàgrimes als ulls, a mi i al Mael, que ens va permetre no haver-nos de moure de causa, no haver-me de sotmetre a medicacions sintètiques, a mirades perdona vides. Perquè en aquest sistema sanitari de què “gaudim” al nostre país, una mare que vol donar a llum en la intimitat de la seva llar és una suïcida, una cavernícola, una boja que moltes vegades “ha de venir amb la cua entre les cames a demanar-nos que li salvem la vida”. En altres països més culturitzats, els metges i el personal sanitari estan contents de poder ajudar si se’ls necessita, tant com de no haver de brindar cap tipus d’assistència quan un part es desenvolupa de manera normal, des del respecte cap a aquest procés fisiològic. Tan de bo les coses canviïn aviat i cap més dona hagi de sentir-se criticada ni menyspreada per creure en el seu cos, en la natura i en el fet evident que un part normal només necessita amor i temps, un bon acompanyament i una mare que se sent segura i recolzada. Sigui a l’hospital si així ho desitja, o a casa o al mig del bosc, en un riu, al mar o allà on li demani el seu instint. Gràcies a totes i tots els i les que m’hagueu acompanyat fins aquí en la lectura de com el meu grassonet estimat va sortir al món. No canviaria ni una coma de com va anar tot; tinc molt clar que sóc aquí per aprendre. OM SHANTI SHANTI SHANTI