La historia de Lydia

Han hagut de passar gairebé 22 mesos i un nou embaràs per trobar per fi el moment d’explicar el meu primer part. Durant un temps vaig tenir la voluntat de fer-ho, però no tenia temps, no tenia forces. I més tard, quan potser he disposat de més d’energia, ja no sentia la motivació.

Però la setmana passada vaig rebre la visita de les llevadores que assistiran el meu proper part a casa, i en veure elles que d’alguna manera el que va passar la nit del 23 al 24 de maig de 2013 i els dies successius encara em ronda pel cap o més avall, pel cor, em van recomanar posar-ho per escrit i deixar-ho anar: agrair l’experiència, malgrat la seva duresa, per tal d’acollir el nou part que aviat viuré lliure de pesos del passat.

Som-hi doncs...agafo aire.

Dijous 23 de maig de 2013, cap a les 7h de la tarda, mentre rebia una classe de preparació al part natural al centre COS vaig trencar aigües: de sobte vaig sentir com si un globus es rebentés, recordo clarament l’explosió sorda (internament) i la sensació de trencament, de vesament. Roba interior mullada, mirada al meu company, l’Alberto, trasllat al bany. La meva data prevista de part era el 10 de maig, així que estava a punt de complir les 42 setmanes, l’endemà per ser més exactes. M’havia fet passada la 41 una eco doppler per veure que la placenta i la bebè estaven bé, que hi havia prou líquid amniòtic, que el menjar i l’oxigen circulaven amb normalitat. Malgrat els bons resultats de la eco, ja en aquell primer instant, les aigües no van ser clares del tot. A les calces blanques un líquid entre marró i sanguinolent. Vaig trucar la llevadora i cap a casa a mirar de descansar i veure com evolucionava tot plegat. Les contraccions no es van fer esperar, d’irregulars ben poques. Al cap de dos-tres hores, mentre provàvem de sopar i jo encara enviava missatges a les amigues per anunciar que començava el treball de part, venien cada vegada més seguides i la seva intensitat era també cada vegada més notable. El líquid anava sortint, sempre un pèl fosc. El sopar va quedar en part a la taula, jo només volia caminar, i quan notava que venia una onada d’obertura i moviment pèlvic cridava “voy!” y l’Alberto ja anava entenent que s’havia de plantar al meu costat perquè m’hi pogués repenjar. Recordo que penjar-me del seu coll i buscar el moviment conjunt era el que més m’ajudava durant els segons que durava la contracció, com un slow, abraçats i flotant. Després mirava de descansar, però cada vegada se’m feia més difícil, perquè no trobava la manera de relaxar el meu cos, perquè cada vegada les pròpies contraccions eren més intenses i seguides. Tant era així, que la meva doula, un àngel fet dona, una gran amiga i germana, la Gaëlle, i les llevadores que havien parlat a les 21h per telèfon amb l’Alberto, no van trigar a venir...en el cas de les llevadores, la Blanca i la Irene, si més no per valorar aquestes aigües fosques...i si calia tornar a marxar a casa seva fins que el part estigués més instaurat. Però ja no es van moure. En arribar, cap a les 22h o quarts d’onze, ja van poder veure que l’estat de la dilatació era molt avançat i les contraccions regulars i seguides...cada cop més seguides, tant que als voltants de mitjanit la dilatació era ja completa, mentre les aigües definitivament es veien tenyides pel meconi i el cor de la bebè començava a donar senyals de no passar-s’ho massa bé després de cada contracció. Jo no era gaire conscient de res. Recordo anar al bany, voler vomitar, anar de ventre. Recordo una foscor còmplice i necessària a casa, recordo la voluntat d’ajudar-me de la Gaëlle, mirant de fer-me petits massatges, recordo molt bé el suport que el meu company em brindava, imprescindible, present a cada “VOY!”. Recordo buscar un indret on poder jeure després de cada contracció, provar d’estirar-me al llit i no poder-ho fer: la bebè estava molt encaixada i tot el que no fos estar dempeus em semblava impossible. Només tenia una idea al cap: li hagués hagut de proposar al Francisco, el meu osteòpata, que formés part de l’equip del part. Massa tard.

Llavors xiuxiuejos entre llevadores, absència de batecs del cor que després de les contraccions es feien esperar cada vegada més i per últim l’avís de la Blanca “Lydia, hay meconio en pasta y bradicardias, hay que pensar en un traslado”. El món se’m va caure a sobre, no m’hagués volgut moure de la nostra habitació per res del món, bé sí, el benestar de la meva filla em va convèncer. “Esperemos un poco por favor, yo tengo ganas de empujar”, “no vamos a poder esperar cariño, la bebé se queja”. En efecte, per molt que empenyia la nena no es movia, el seu cap havia quedat ben encaixat i a baix, però malauradament no hi havia indicis que poguessin fer pensar que l’expulsiu acabaria prou aviat de manera natural com per no patir pels signes que la bebè estava donant de no passar-s’ho gens bé...

I de sobte era dins de l’ascensor, i després estirada al seient del darrere del cotxe de la Gaëlle, sobre les cames d’algú altre, la llevadora o l’Alberto, sóc incapaç de recordar-ho, tampoc sé què portava posat, només tinc en ment que tot plegat era molt incòmode, que no sentia que el meu cos fos meu, que em sentia atrapada, dolorida i confosa en aquell seient.

El següent flash em porta a l’entrada d’urgències de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Allà m’havien fet un seguiment els darrers tres mesos de gestació per culpa d’un toxoplasma positiu al tercer trimestre. A la Clínica Corachan me l’havien detectat i no sabien prou bé quin era el protocol (o a mi m’ho va semblar), així que vaig decidir anar al públic. També tenia polihidramnis (excés de líquid amniòtic). Per la infecció per toxoplasma em van fer prendre antibiòtics preventius per mirar de protegir el fetus...totalment contra la meva voluntat, però una vegada més pel bé de la meva filla. Se’m va recomanar una amniocentesi que vaig rebutjar pels riscos de trencament de bossa que comportava, a canvi de la insignificant diferència que podia aportar a la resolució de la situació: calia esperar que la bebè nasqués, fer una analítica, i en cas d’infecció activa o simplement per prevenció de l’atac prematur del paràsit, hauria de prendre uns antibiòtics bastant potents i immunodepressors dels que, de fet, ningú la va poder lliurar durant el període finestra (3 mesos). Pel que fa a l’excés de líquid, i un cop descartades anèmia fetal o malformacions cardíaques per doppler i ecocardio prenatal respectivament, ho van deixar estar. A ningú se li va acudir pensar, ni tan sols quan jo insistia que la bebè es movia poc dins la meva panxa (podia passar pràcticament 24 hores sense notar-la) , que podia tenir el que finalment va ser un gran condicionant del part i ho està essent de la seva vida extrauterina: hipotonia, baix to muscular, que feia que no empassés el líquid que devia. Arribada doncs a Sant Joan de Déu, em van assignar una llevadora, la Moira, una jove italiana que em va fer sentir empoderada i tranquil·la en tot moment. L’Alberto i també la Blanca van poder entrar amb mi a la sala de part natural. Els ginecòlegs de torn, un noi i una noia bastant joves amb cara de pomes agres o d’estar patint les conseqüències d’un torn poc afortunat, van treure sang del caparró de la meva nena que es trobava aturat en el canal de part, per veure com era el seu PH. Van decidir que podia seguir intentant part natural si ho desitjava, però monitoritzada per wifi i en mans de la Moira. Vaig mirar el rellotge gegant de la sala: eren les 3h de la nit. Feia 8 hores que jo no era jo, tot havia començat amb gran il·lusió, per fi podria tenir en braços la meva petita...què poc m’imaginava que això no seria completament possible durant molts dies...

La Moira m’animava a empènyer quan apareixia una contracció, em recomanava posicions diverses, sola o amb els diferents suports que hi havia a la sala al meu abast, o abraçada a l’Alberto. Les cames em feien figa, començava a tenir la sensació que no podia més, que tot era massa intens per a mi, que jo no ho sabia fer...però el pitjor encara havia de venir: es perdia el batec del cor de la nena. Al curs de COS havia après que les contraccions fan disminuir el batec cardíac dels nadons, però que el que és important és que aquest es recuperi uns segons més tard. I no, no es recuperava. Jo parava l’orella, i els segons se’m feien una eternitat. El silenci em trencava l’ànima. Em desfeia per dins. Em tornava boja. I la por em feia cridar la meva filla: “UMAAAAA!”. Una altra onada de dolor i necessitat d’empènyer, i una altra. I la nena no només no avançava sinó que semblava fondre’s, desaparèixer. I jo la tornava a cridar: “UMAAAAAAAAAAA!” amb totes les meves forces. “UMAAA!” desesperadament. Sí, i tant, vaig tenir por, molta. Vaig pensar que no naixeria mai viva, vaig deixar de confiar en l’univers. Vaig témer per la seva vida. No coneixeria mai la meva filleta estimada, el meu tresor tan esperat. Estava aterrida, però la Moira insistia en explicar-me com fer per poder-la treure a fora, en va. La nena no es movia ni un centímetre. Hi posaven les mans, miraven de fer per ajudar-la a sortir, per estirar-la, impossible. Estava infernalment encallada. No hi havia res a fer. Bé sí, a les 5h del matí van venir els dos ginecòlegs, ara més seriosos i decidits que mai a treure la Uma fos com fos. Vaig sentir “fòrceps” i jo, que per casos de coneguts en tenia un mal concepte vaig dir “no, fórceps no!” i així va ser com em vaig adjudicar una ventosa. Calia que m’assegués a la llitera de parir i que posés les cames amunt perquè ells poguessin treballar, s’havia acabat el lliure moviment i el part respectat, però certament calia treure com fos la nena d’allà on havia quedat aturada. I mitja hora més tard la Uma sortia per fi del canal de part per aspersió, i jo cridava “no li talleu el cordó, no li talleu el cordó!”, a mig camí entre la lucidesa més indiscutible i la bogeria més absoluta, fruit de l’estat nerviós i l’esgotament, però també presa de l’eufòria d’haver aconseguit, per fi, arribar al final del part. I no només li van tallar de seguida el cordó, sinó que se la van endur, sense ensenyar-me-la. Sort que la Blanca i la Moira van insistir perquè me la deixessin veure ni que fos un instant: l’instant més bonic de la meva vida, fugaç però inoblidable alhora. Ens vem mirar als ulls: Benvinguda filla, gràcies per estar viva, per haver aguantat. I després vaig demanar-li a l’Alberto que no la deixés sola, que jo ja estava bé, que anés amb ella a tot arreu: calia fer-li un escànner, pensaven que amb el vacuum li havien trencat l’occipital. A mi em van posar oxitocina per fer sortir la placenta, tan sí com no. I me l’estiraven com si fos un tampó. “Et poso anestesia? T’haig de cosir un punt”. Després d’onze hores de part natural em semblava casi una broma. “No gràcies, endavant, però si pots no m’estiris del cordó si et plau, em molesta, deixa’m una mica de temps perquè surti sola, no?”. “No t’estic estirant”.Mentida. Es devia pensar que estirada en aquell llit cames enlaire havia perdut tots els sentits i no només la visió. Em vaig començar a sentir poc respectada, però gens m’imaginava que això només seria l’inici...el primer d’onze dies d’hospitalització gairebé forçada de la nena a la UCI per PCR alt i hipotonia a estudi, perquè, segons se’ns va dir, la meva prova d’estreptococo estava caducada (setmana 39) i venint d’un part a casa el més provable és que la Uma tingués una infecció greu (que el cultiu va demostrar que no existia), onze dies dels quals vuit la bebè els va passar amb un catèter obert al mèlic perquè les vies no les aguantava, vuit dies exposada a la UCI a haver agafat qualsevol infecció ara sí real, per sospites i suspicàcies infundades. El vuitè dia, després de molt d’esforç, la nena va mamar per primera vegada, se’m va agafar al pit i les llàgrimes em queien galtes avall quan de sobte, una infermera em va fer fora de la sala per canvi de torn “perdona es que se m’acaba d’agafar al pit per primer cop, em podeu donar uns instants?” li vaig suplicar. Per tota resposta “mare ho fas molt difícil, t’he dit que vagis fora”. Jo ho feia difícil? Difícil era la nostra situació, la de la meva filla, la meva. Dura i complicada, separades des del seu naixement, ella sotmesa a proves constants, jo malvivint en un hotel al costat de l’hospital, sense dormir, traient-me llet sense parar, quatre gotes que podia aconseguir fruit del meu nerviosisme, del meu esgotament, del meu malestar perquè cap mare desitja ni s’espera donar a llum un fill malalt o amb un dèficit com era el cas de la meva filla. I mai ningú em va oferir un psicòleg a l’hospital, mai ningú em va dir com estàs, sincerament, des del cor. Bé sí, una sola infermera em va semblar que m’entenia i em respectava, només recordo que es deia Patricia. Jo era el malson dels metges, la mare que fa preguntes, la que no entén perquè tanta por, tant de paternalisme. La que vol lluitar per la seva nena, la que no es fa enrere davant l’adversitat, la que pensa treure la seva filla endavant peti qui peti, la que aguanta que li diguin “no te la posis al pit, no val la pena, no et mamarà mai, no pot!”. Una altra mentida que menys mal que no em vaig voler creure.

Van fer la seva feina, i jo els ho agraeixo, però si no hagués demanat formalment endur-me la meva filla a casa, si no hagués insistit que me’n feia càrrec, que li traguessin la sonda nasogàstrica, que nosaltres, el seu pare i la seva mare l’alimentaríem, on seria ella a dia d’avui? Segurament no tindria la qualitat de vida que té malgrat la seva hipotonia. Perquè tant el seu pare com jo la vem lluitar, no la vem deixar sola, fent pell amb ell envoltats de cables durant els seus primers onze dies de vida i les onze nits i després a casa, alimentant-la amb una sonda al dit perquè no tingués la facilitat del biberó, perquè no es deixés anar en la laxitud de la hipotonia. I així vem aconseguir deu mesos d’alletament matern, uns dies més establert que d’altres, però prenent llet materna, i que s’aguantés asseguda als nou mesos i tantes altres coses...I la seguirem lluitant, fent els possibles per oblidar el missatges negatius que encara avui dia alguns dels metges que la tracten s’entesten a transmetre’ns, donant-li l’oportunitat de ser allò que ella pugui i vulgui arribar a ser, per sobre l’etiqueta, una nena feliç malgrat el seu dèficit, “un lienzo en blanco”, un ésser d’amor i de llum meravellós que ens demana més dedicació que d’altres, però que ens omple de felicitat i ens fa sentir plens. Un bombonet que em toca la panxa cada matí i diu “tete, Mael!” mentre li fa petonets i li dóna pera del seu esmorzar al meu melic. Beneits ella i ell. I gràcies a tots dos per haver-me triat com a mare.

Ara sí sento que m’he alliberat del pes d’aquesta història que, bona i dolenta alhora, va ser la nostra, la de la Uma i la meva, i m’ha portat fins on sóc avui, en un punt d’aprenentatge i fortalesa vitals molt més grans.

Per això dono les gràcies a la vida i em dono a mi mateixa permís per rebre el meu fill Mael al mes d’abril amb un estat d’esperit obert i tranquil, positiu i preparat per acollir-lo com ell es mereix, sense pors, sense angoixes, feliç i confiada, sentint-me capaç i plena d’energia renovada.

OM SHANTI

Lydia