RELAT DE PART
Ens vam posar molt nerviosos tots dos, no sabíem què fer. Les aigües eren clares, així que vam decidir esperar. Les contraccions eren irregulars però cada 5 minuts aproximadament i duraven de 45 a 60 segons. El meu xicot es va posar a muntar el bressol i jo passava l'estona estirada descansant i fent els exercicis que ens havien ensenyat a ioga per ajudar a obrir la pelvis. Cap a les 5 de la matinada les contraccions ja eren regulars i una mica més seguides, així que vam decidir anar cap a l'hospital. Els 15 minuts del taxi no ho vaig passar gaire malament, però les contraccions que vaig tenir en arribar a l'hospital, per la llum, per haver de parlar, per estar en un ambient tan fred, etc., se'm van fer dures.
Em van dir que em farien un tacte. Jo vaig comentar que pensava que un cop trencada la bossa no es podien fer, però la llevadora em va dir que sí, que com si no sabrien com estic, que no sabia pas on llegíem aquestes coses. Bé, em va fer el tacte i estava d'1,5 cm. Em vaig decebre una mica, pensava que hauria avançat més pel ritme de les contraccions. Em van passar a una habitació i vaig tornar a estar a gust. Tenia la pilota, una bossa calenta (que no em va agradar i no vaig utilitzar), la dutxa i la meva parella que m'acompanyava en tot moment. Per cert, la llevadora va venir a dir-me que s'havia llegit el meu pla de part i que no hi havia cap problema.
Estava tan cansada que entre contracció i contracció vaig arribar a fer minibecaines. Vaig utilitzar molt la pilota i vaig passar estones plantada abraçada al meu xicot. També em vaig estar una bona estona a la dutxa. Hi estava molt bé, però quan vaig voler sortir ho vaig passar malament: les tovalloles que ens havien deixat eren de mà. Com m'havia d'eixugar amb allò? Per sort, el Kenneth havia portat una tovallola gran. Com li ho vaig agrair!
Cap a les 7, les contraccions van canviar una mica, notava ganes d'empènyer. Vaig pensar que la nena potser ja estava baixant i ho vaig preguntar a una llevadora, que no era la que m'havia rebut. La veritat és que també em vaig quedar decebuda, em va dir que encara em faltava molt, que realment no estava de part perquè, si ho estigués, no podria estar parlant amb ella i que, si a la 1 no m'hi havia posat, me'l provocarien.
Les contraccions eren molt seguides i em concentrava en la respiració per suportar-les. Van venir un parell de cops a comprovar el ritme cardíac de la petita. Un d'aquests cops, no el trobaven. La contracció que vaig tenir en aquell moment, en el qual no em vaig poder concentrar en res i només pensava que l'havíem perdut, va ser la més dolorosa amb diferència. Per sort, després la vam poder escoltar.
A quarts de 9 va venir la llevadora que m'havia fet el primer tacte i em va dir si volia un altre tacte abans que canviessin el torn a les 9. Li vaig dir que no. Primer, perquè era a la dutxa i no em venia de gust sortir ràpid i, segon, perquè tenia por que no hagués avançat gaire i em tornés a decebre.
Cap a les 10 va venir la llevadora del nou torn i aquest cop sí que em va fer un tacte. Estava en completa! Aviat s'acabaria aquesta tortura i, el que era més important, coneixeria la meva filla! Dic que és una tortura perquè realment ho sembla. No tant pel dolor de les contraccions, que amb una bona concentració es pot passar relativament bé, sinó pel cansament. Crec que parir és una mica com fer esport muscular. Per exemple, fas quàdriceps, cada cop amb més pes i cada cop més repeticions. Descanses entre cada sèrie, però el descans es va fent més breu. Hi ha un moment en què el múscul està esgotat, qualsevol pararia, però no pots parar. El cos hi torna, una vegada rere l'altra. Cada vegada amb més pes i menys temps dedescans. Estava esgotada. Hi havia moments en què només volia dormir, només pensava en el moment d'agafar el llit i dormir sense parar. No sabia què m'esperava, això de dormir s'havia acabat!
Em van preguntar si volia parir allí a la sala de dilatació o volia anar a la sala de parts. Vaig dir que, si podia ser, em volia quedar allí. No tenia ganes de moure'm. Ho van començar a preparar tot per a l'expulsiu. Les llevadores, una noia jove i una dona gran, em van donar molta confiança, m'ho preguntaven tot i em tractaven molt bé.
En aquell moment m'havia estirat de costat a la cadira de parts i la llevadora gran em va dir que aixequés una cama, que pariria de costat. Jo havia pensat en una postura més vertical, però em va dir que aquesta era bona per protegir el perineu. A més, hi estava a gust, així que ja em va anar bé. Al cap d'unes quantes contraccions, em van dir que ja es veia el cap. El vaig tocar, era tou! Pensava que era qüestió d'un parell de contraccions més, però no va ser així. No sé quantes vegades vaig empènyer, però em van semblar moltes. Finalment, en una d'elles, vaig sentir: «ja ha sortit! Agafa-la!». No recordo ben bé el moment, només que vaig veure la Mònica plorant molt, la vaig agafar i me la vaig posar damunt de la panxa. Eren les 10:55. El Kenneth no podia parar de plorar; jo estava bloquejada, immensament feliç.
Tot va sortir com volia: part espontani, sense intervencions, sense epidural, sense haver de lluitar contra maniobres no desitjades. Mil gràcies a l'equip de l'Hospital de Sant Pau, sobretot a les dues llevadores que em van acompanyar durant l'expulsiu.